El
vell vestit
Duc
un vestit antic de seda forta
que, de tant dur-lo, m’ha emmotllat la pell.
El gest més ferm queda travat per ell
i el crit més viu fa so de fulla morta.
que, de tant dur-lo, m’ha emmotllat la pell.
El gest més ferm queda travat per ell
i el crit més viu fa so de fulla morta.
Em
cansa forcejar en la lluita vana
de retrobar el mot just, l’acord real.
El vestit vell m’estreny fins a fer mal
i tremolo del fred que m’encomana.
de retrobar el mot just, l’acord real.
El vestit vell m’estreny fins a fer mal
i tremolo del fred que m’encomana.
Enyoro
la nuesa beneïda
que em deixava indefensa en el neguit,
quan tot podia ser viscut i dit
al compàs jove que no té cap mida.
que em deixava indefensa en el neguit,
quan tot podia ser viscut i dit
al compàs jove que no té cap mida.
Sota
la pell del meu antic robatge
sóc viva, malgrat tot, i sóc rebel,
i amb els que lluiten forjo el mateix cel
de llibertat, des del meu esclavatge.
sóc viva, malgrat tot, i sóc rebel,
i amb els que lluiten forjo el mateix cel
de llibertat, des del meu esclavatge.
Poema
de Joana
Raspall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada