Núm. 1
Nosaltres al primer habitacle del món,
com la vagina, calents i humits
Els nostres llavis llisquen els colls
Una espelma encesa al costat del teu llit
L’olor de la suor, el so de l’hàlit
L’única llengua, la dels cossos
El primer humà de la història
xisclava dins tu
Nosaltres al segon habitacle del món
ens dediquem a debatre les guerres
amb unes oracions fetes de sang,
alçant els punys, fent pluja de pedres
Estàs assegut, com una arma freda,
en un racó més trist que jo
Una paraula al teu coll espera ser pronunciada
és un nus més atapeït que jo
Al tercer habitacle del món,
una maleta és al costat d’un porticó
Nosaltres ja no existim, passi el que passi
serà una anècdota sense emoció
Jo, com el ventilador de la presó,
pensant en tu, donant voltes
Tu, com un bitllet sense retorn…,
amb un seient al costat de la finestra
"Nosaltres" és una imaginació que
roman
en un racó de l'últim habitacle
"Nosaltres" és una mitja cigarreta
després del sexe,
una paraula inconcebible
"Tu" i "jo", la conseqüència
del món
Tan sols, quatre habitacles buits
"Tu" i "jo", dos records
borrosos
El món, quatre habitacles buits
Poema
de Fatemeh Ekhtesari
Festival
de Poesia de la Mediterrània, 2018