diumenge, 29 de gener de 2017

150 aniversari del naixement de Vicente Blasco Ibáñez

Va néixer a València el 29 de gener del 1867.

Es llicencià en dret a la Universitat de València (1888) i col·laborà en l’almanac Lo Rat-Penat amb un parell de narracions en català ( La torre de la Boatella , 1883; Fatimah , 1884). Un tercer relat en català, Lo darrer esforç (1883), restà inèdit fins el 1967. El 1887 publicà, ja en castellà, el recull Fantasías, leyendas y tradiciones , que, com les narracions catalanes, respon a una estètica romàntica i a una temàtica historicista. Incorporat ben d’hora a la política republicana de Pi i Margall, desplegà una gran activitat d’orador i de periodista, que continuà enèrgicament fins el 1908. Durant una primera etapa, escriví, a més d’una Historia de la Revolución española en el siglo XIX (1893), dues novel·les fulletonesques, de caràcter pamfletari, La araña negra i ¡Viva la República! , aparegudes el 1892, que s’insereixen en la seva línia d’agitador demòcrata i anticlerical. El 1894 fundà el diari El Pueblo , a València, en el qual començà a publicar la novel·la Arroz y tartana . Un curt exili forçós a París, el 1890, l’havia posat en contacte amb la narrativa francesa del naturalisme, i Arroz y tartana en reflecteix la influència. Les narracions de Cuentos valencianos (1896) i La condenada (1900) i les novel·les Flor de mayo (1896), La barraca (1898), Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902) prolonguen aquesta visió, sobre ambients i problemes de les zones centrals del País Valencià, i són, sens dubte, la part més sòlida de la seva obra. A Madrid, havia començat el 1903 una nova sèrie de novel·les ( La catedral , 1903; El intruso , 1904; La bodega , 1905; La horda, 1905) de crítica social, situades en diferents punts de la península Ibèrica on la problemàtica socioeconòmica adquiria una virulència extrema (clericalisme, latifundisme andalús, capitalisme basc, etc). La Primera Guerra Mundial donà ocasió al seu més gran èxit literari: la novel·la Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), de propaganda aliadòfila, que fou molt reeditada i traduïda i li obrí el mercat nord-americà, tant literari com cinematogràfic. La seva producció narrativa havia derivat cap a un psicologisme fàcil, sense desprendre's del gust pel pintoresc ( Los muertos mandan , 1908; Sangre y arena , 1908; Luna Benamor , 1909), i aleshores accentuà la nota brillant i superficial del món cosmopolita ( Los enemigos de la mujer , 1919; El paraíso de las mujeres , 1922; etc). Resident a França quan Primo de Rivera prengué el poder (1923), escriví alguns opuscles agressius contra Alfons XIII i el dictador; al mateix temps retornà a la novel·la històrica, però amb intencions patriòtiques ( El papa del mar , 1925; A los pies de Venus, 1926; En busca del Gran Khan , 1928, etc). També publicà uns quants llibres de viatges: En el país del arte (1896), Oriente (1910), La Argentina y sus grandezas (1910), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc. A València creà i dirigí diverses editorials (Sempere, Prometeo), a través de les quals féu una important tasca de divulgació cultural entre les capes populars. Font: Gran Enciclopèdia Catalana.