 |
| Eric Lacombe |
No sé jugar amb màscares
No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
de molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
d'uns pocs pensaments clars
ni per bastir-me, en arbres de misteri,
nius de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la veu ressona:
hem escollit, en l'espera de l'alba
els dards de la veritat, o un dur silenci.
Poema de Maria Àngels Anglada (Díptic, 1972)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada