divendres, 27 de febrer del 2015
dimecres, 25 de febrer del 2015
Poema del mes
 |
| Il·lustració Andrea Calisi |
La sonrisa
Vale tan
poco una sonrisa
que darla
cuesta nada y sí
negarla,
mucho. Una sonrisa,
una sonrisa
inmerecida, no tiene
precio ni
en el cielo ni en la tierra.
Una sonrisa
gratuita, pura
como la luz
sin la que no podría
vivir, sólo
se paga con la muerte.
Poema d’Ernesto
Mejía Sánchez
dimarts, 24 de febrer del 2015
178è aniversari del naixement de Rosalía de Castro
Amb motiu de l'aniversari del naixement de Rosalía de Castro hem pogut gaudir durant el dia d'avui del doodle que podeu veure a dalt. Us adjuntem una breu ressenya biogràfica i un dels seus poemes més coneguts:
Adios, ríos; adios, fontes;
adios, regatos pequenos; adios, vista dos meus ollos:
non sei cando nos veremos.
Miña terra, miña terra,
terra donde me eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei,
prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores,
casiña do meu contento,
muíño dos castañares,
noites craras de luar,
campaniñas trimbadoras
da igrexiña do lugar,
amoriñas das silveiras
que eu lle daba ó meu amor,
camiñiños antre o millo,
¡adios, para sempre adios!
¡Adios groria! ¡Adios contento!
¡Deixo a casa onde nacín,
deixo a aldea que conozo
por un mundo que non vin!
Deixo amigos por estraños,
deixo a veiga polo mar,
deixo, en fin, canto ben quero...
¡Quen pudera non deixar!...
Mais son probe e, ¡mal pecado!,
a miña terra n'é miña,
que hastra lle dan de prestado
a beira por que camiña
ó que naceu desdichado.
Téñovos, pois, que deixar,
hortiña que tanto amei,
fogueiriña do meu lar,
arboriños que prantei,
fontiña do cabañar.
Adios, adios, que me vou,
herbiñas do camposanto,
donde meu pai se enterrou,
herbiñas que biquei tanto,
terriña que nos criou.
Adios Virxe da Asunción,
branca como un serafín;
lévovos no corazón:
Pedídelle a Dios por min,
miña Virxe da Asunción.
Xa se oien lonxe, moi lonxe,
as campanas do Pomar;
para min, ¡ai!, coitadiño,
nunca máis han de tocar.
Xa se oien lonxe, máis lonxe
Cada balada é un dolor;
voume soio, sin arrimo...
Miña terra, ¡adios!, ¡adios!
¡Adios tamén, queridiña!...
¡Adios por sempre quizais!...
Dígoche este adios chorando
desde a beiriña do mar.
Non me olvides, queridiña,
si morro de soidás...
tantas légoas mar adentro...
¡Miña casiña!, ¡meu lar!
adios, regatos pequenos; adios, vista dos meus ollos:
non sei cando nos veremos.
Miña terra, miña terra,
terra donde me eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei,
prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores,
casiña do meu contento,
muíño dos castañares,
noites craras de luar,
campaniñas trimbadoras
da igrexiña do lugar,
amoriñas das silveiras
que eu lle daba ó meu amor,
camiñiños antre o millo,
¡adios, para sempre adios!
¡Adios groria! ¡Adios contento!
¡Deixo a casa onde nacín,
deixo a aldea que conozo
por un mundo que non vin!
Deixo amigos por estraños,
deixo a veiga polo mar,
deixo, en fin, canto ben quero...
¡Quen pudera non deixar!...
Mais son probe e, ¡mal pecado!,
a miña terra n'é miña,
que hastra lle dan de prestado
a beira por que camiña
ó que naceu desdichado.
Téñovos, pois, que deixar,
hortiña que tanto amei,
fogueiriña do meu lar,
arboriños que prantei,
fontiña do cabañar.
Adios, adios, que me vou,
herbiñas do camposanto,
donde meu pai se enterrou,
herbiñas que biquei tanto,
terriña que nos criou.
Adios Virxe da Asunción,
branca como un serafín;
lévovos no corazón:
Pedídelle a Dios por min,
miña Virxe da Asunción.
Xa se oien lonxe, moi lonxe,
as campanas do Pomar;
para min, ¡ai!, coitadiño,
nunca máis han de tocar.
Xa se oien lonxe, máis lonxe
Cada balada é un dolor;
voume soio, sin arrimo...
Miña terra, ¡adios!, ¡adios!
¡Adios tamén, queridiña!...
¡Adios por sempre quizais!...
Dígoche este adios chorando
desde a beiriña do mar.
Non me olvides, queridiña,
si morro de soidás...
tantas légoas mar adentro...
¡Miña casiña!, ¡meu lar!
dilluns, 23 de febrer del 2015
La Quaresma
 |
| Il·lustració de Cristina Zafra |
Si el Carnestoltes
popularment és representat com un ninot rodanxó i alegre, la Quaresma és tot el
contrari, una vella, alta, antipàtica, esquerpa i amb set cames, una per cada setmana
del cicle. Va vestida de negre, porta una bacallà a la mà i un cistell amb
verdures. La imatgeria popular no pot ser més clara: la Quaresma és l’enemiga
del Carnestoltes, representa la tristesa i el recolliment en contraposició amb
la gresca i l’esclat, és l’oració i el dejuni, contra el pecat i la
promiscuïtat sexual…
divendres, 20 de febrer del 2015
El proverbi
 |
| Il·lustració de Toni Demuro |
El libro es fuerza, es valor, es poder, es alimento; antorcha del pensamiento
y manantial
del amor
Rubén Darío
dimecres, 18 de febrer del 2015
Dimecres cendra (Enterrament de la Sardina)
El dimecres Cendra rep el seu nom de la cerimònia litúrgica que
tradicionalment es celebrava aquell dia i on es feia una creu de cendra al
front dels fidels. Era l’acte anomenat “memeno, homo”, destinat a recordar a la
gent que pols som i en pols ens hem de convertir.
Segons Joan Amades és molt comú en les cultures mediterrànies la crema d’un
ninot de palla al que ocasionalment se li atorguen els atributs d’algun polític
desafecte o d’un personatge conegut. Aquest personatge simbolitzava l’hivern
que estava a punt de deixar-se enrere i l’acte simbolitzava la fi del Carnaval.
En algun indret amb forta tradició teatral també s’escenificava la lectura
del testament del personatge que estava a punt d’ésser cremat i es feia una
solemne processó per acompanyar el difunt, que moltes vegades era anomenada
“Processó de la Bona Mort” o “Processó dels Ossos”.
A Mataró, des del 1987 la Confraria de les Set Setmanes s’encarrega que la
Vella Quaresma pugui aparèixer a la ciutat i que cada setmana se li talli la
pota en l’acte que s’anomena “Serra la Vella”.
I des del 1991, la Confraria de l’Enterrament organitza els actes de
l’Enterrament de la Sardina. En primer lloc es duu a terme la vetlla del
difunt, a la Capella Ardent ubicada a la Casa Gran, perquè tots els
conciutadans i visitants puguin donar el darrer adéu al Rei Pellofa. Al difunt
el vetllaran tota una sèrie de personatges significatius de la vida civil i
eclesiàstica de la ciutat. Més tard les despulles del finat son conduïdes en
una solemne Comitiva amb les marxes fúnebres de la “Societat Musical
d’Escura-Cassoles”, i escortades pels
Botargues fins la Plaça de la Muralla, on es procedeix a fer l’acte de Comiat i la Lectura del Testament,
per part del representant de l’Il·lustre Col·legi de Notaris.
Un cop finalitzada la lectura es procedeix a la cerimònia de la Cremació,
en la que s’incinera el cos i fa la seva entrada a la plaça la Vellassa, que
simbolitza l’esperit de la Quaresma. Malgrat que Pellofa és mort, el seu
esperit encara segueix viu en forma de ser personatges que simbolitzen els set
pecats capitals. Són els vicis d’en Pellofa que, amb els seus picarols intenten
que l’alegria i la disbauxa del Carnestoltes no acabi. Per fer-los fora la
Vellassa invoca el seu exercit: Set Velles que simbolitzen les setmanes que té
la Quaresma.
La plaça es converteix en un camp de batalla on tots dos bàndols (Velles i
Vicis) intenten imposar la seva manera de regir la vida de la ciutat. No
obstant, la superioritat que imposa la força del calendari fa que guanyi la
Vellassa que s’empassa i fa desaparèixer els Vicis.
Després del triomf sobre els seus enemics, la imponent figura de la
Vellassa cedeix el protagonisme a la Vella Quaresma de fusta, que serà conduïda
pel Gremi de Portants fins a la Plaça de Portants fins a la Plaça de la
Peixateria, on es procedeix a l’Entronització.
La Quaresma és temps d’abstinència, quaranta dies durant els quals no es
pot menjar carn, ni gaudir dels plaers de la vida, ni fer celebracions...Durant
el s. XIX entre setmana només es podia menjar sopa i verdures, i els caps de
setmana, bacallà. Durant el s. XX aquests costums es van anar relaxant i el
peix era present també el divendres.
Per celebrar la victòria de la Quaresma a la
plaça de la Peixateria es servirà vi calent i bunyols de bacallà.
divendres, 13 de febrer del 2015
Carnaval
 |
| Il·lustració Alexey Kirianoff |
Els termes Carnaval i Carnestoltes tenen el mateix
significat: el primer procedeix del llatí carnen
levare, que vol dir “prohibir la carn”, i el segon de carnes tollitas, amb el mateix significat. En concret, el nom es
refereix als últims dies que es podia menjar carn abans de la Quaresma.
Una hipòtesi sobre aquesta festa apunta que el
Carnaval celebraria la fi de l’hivern i el començament del bon temps. Però, per
a la societat cristiana, el Carnaval també són els dies que precedeixen els
grans períodes d’abstinència i purificació de la Quaresma. Considerades des de
la primera hipòtesi, aquestes festes se’ns presentarien com un seguit de
celebracions –transformades amb el pas dels temps – d’una mena de religió
naturalista. Des de l’òptica purament cristiana, en canvi, el Carnaval vindria
a ser, simplement, una sèrie de celebracions més o menys llicencioses i
mundanes, abans que comencin els dejunis i les abstinències de la Quaresma.
(Informació
extreta El Carnaval: la festa de la transgressió popular. Pàg. 3-4)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)