dimarts, 19 de juliol de 2011

El poema del mes

Sota el faig
Enmig de la boira que munta
l’estiu sospira: -Me’n vaig-,
I a penes rosseja una punta
de la brancada del faig.

El sòcol nuós d’una soca
em dóna pau i secret;
em sento segur com la roca,
de tota angoixa distret.

Creguts que he finat en mon lleure,
sense témer engany ni dol,
tranquil, el tudó baixa a beure
i em rasa el peu l’esquirol.

I zona com tota allunyada
-          formes, colors s’han perdut-
la Font en la sorda cantada
de l’absoluta solitud.
Arbres de Josep Carner