Poema del mes

Il·lustració de Blanca Gimeno Capmany

Refugiats

Faré un crit
que esborri les mil llàgrimes glaçades
que pengen ara alades de les pestanyes.
Un crit mut, engolit pel propi instant
on la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.
Un crit seré, que m’esquinci l’ànima
quan la imatge em retorni els ulls
de l’infant que mira poruc a la mare
preguntant-li tant sols per què?.

Un crit terrible per cada incomprensió,
per cada dubte de la bona gent
a qui enganyen des d’un sofà
amb noticies incertes i manipulades.
Un crit d’espant per cada bomba,
per cada ganivetada al món civilitzat,
per cada esgarip i cada flama perversa
que crema, de fet i de paraules
la seva irreal realitat desesperançada.

Faré un crit que desglaci les llàgrimes
per poder seguir escrivint aquestes coses.
Lletres inútils que potser no seran llegides
que potser no seran enteses o compartides
per gent que veu en l’altre, sempre un enemic.

Poema de Quim Ponsa