Soc
cos
Soc la que
creix
la plena,
la que minva
la que
desapareix.
La minsa.
La dona
invisible,
la que
dona,
retorna,
la que es
fa present
amb la
seva llum i les seves ombres.
Soc cos
convertida
en dona-ocell
au del
paradís i el seu fruit.
Sóc
ventre, úter matern.
I com una
dona d'aigua,
fora pou
m'ofec.
Poema
de JOANA ABRINES
Inèdit,
2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada