dimecres, 29 de gener de 2014

El mot, la paraula, el terme...



intemporal adj. No temporal, independent del temps.

(Diccionari de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans)

“Veia el rostre de Demian i no solament m’adonava que aquell no era el rostre d’un infant, sinó que el veia com un home; encara més: em va semblar veure, o sentir, que tampoc era el rostre d’un home, sinó quelcom diferent. Era com si hi hagués també alguna cosa de femení i, ben  mirat, aquella cara, per uns moments, no em semblà ni d’home ni de nen, ni vella ni jove, sinó com mil·lenària, com intemporal, segellada per altres edats diferents de la que vivim. Hi ha bèsties que poden tenir aquest aspecte, o arbres, o estrelles..., no ho sabia, no percebia amb exactitud allò que ara dic com a adult, però sí alguna cosa semblant. Potser era bell, potser  m’agradava, potser em repel·lia, també això era difícil d’escatir.”

Demian de Hermann Hesse. Editorial  Proa. (pàg. 59).