El pintor, escultor i teòric de l'art Antoni Tàpies ha estat un dels mestres de l'art d'avantguarda del segle XX amb el seu estil propi, matèric per l'ús d'elements de deixalla, però molt espiritual perquè va transcendir el suport de l'obra per aprofundir en la imbricada condició humana. La seva gran aportació es va veure premiada amb gairebé mig centenar de guardons, entre els quals el Premi Príncep d'Astúries de les Arts (1990), la Medalla d'Or de la Generalitat (1983), la Picasso de la Unesco (1993), el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de la Generalitat (1995), el Velázquez d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura (2003) i el Praemium Imperiale de l'Associació Artística del Japó.
De formació autodidacta, la seva predisposició es veu accentuada per la llarga convalescència d'una malaltia pulmonar, durant la qual inicia els seus temptejos artístics. Progressivament Tàpies es dedica amb major intensitat al dibuix i la pintura, i acaba deixant els seus estudis de Dret per dedicar-se plenament a la seva passió. En la dècada dels quaranta ja exposa les obres, que destaquen en la panoràmica artística del moment. L'obra d'Antoni Tàpies sempre va ser permeable als esdeveniments polítics i socials del moment. A la fi dels anys seixanta i principis dels setanta, el seu compromís polític contra la dictadura s'intensifica, i les obres d'aquest període tenen un marcat caràcter de denúncia i protesta.
Paral·lelament a la producció pictòrica i objectual, Tàpies va desplegar des de 1947 una intensa activitat en el camp de l'obra gràfica. També va desenvolupar una tasca d'assagista, algunes traduïdes a diferents idiomes: La pràctica de l'art (1971), L'art contra l'estètica (1977), Memòria personal (1983), La realitat com a art. Per un art modern i progressista (1989), L'art i els seus llocs (1999) i Valor de l'art (2001).
Tàpies va aconseguir allò que tant anhelen els artistes de qualsevol disciplina, crear un estil propi. Tapies ho va aconseguir dins de l'art d'avantguarda del segle XX, en el qual es combinava la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte i ple de simbolisme.
De formació autodidacta, la seva predisposició es veu accentuada per la llarga convalescència d'una malaltia pulmonar, durant la qual inicia els seus temptejos artístics. Progressivament Tàpies es dedica amb major intensitat al dibuix i la pintura, i acaba deixant els seus estudis de Dret per dedicar-se plenament a la seva passió. En la dècada dels quaranta ja exposa les obres, que destaquen en la panoràmica artística del moment. L'obra d'Antoni Tàpies sempre va ser permeable als esdeveniments polítics i socials del moment. A la fi dels anys seixanta i principis dels setanta, el seu compromís polític contra la dictadura s'intensifica, i les obres d'aquest període tenen un marcat caràcter de denúncia i protesta.
Paral·lelament a la producció pictòrica i objectual, Tàpies va desplegar des de 1947 una intensa activitat en el camp de l'obra gràfica. També va desenvolupar una tasca d'assagista, algunes traduïdes a diferents idiomes: La pràctica de l'art (1971), L'art contra l'estètica (1977), Memòria personal (1983), La realitat com a art. Per un art modern i progressista (1989), L'art i els seus llocs (1999) i Valor de l'art (2001).
Tàpies va aconseguir allò que tant anhelen els artistes de qualsevol disciplina, crear un estil propi. Tapies ho va aconseguir dins de l'art d'avantguarda del segle XX, en el qual es combinava la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte i ple de simbolisme.
(Informació extreta de la web de la Diputació de Barcelona)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada