dilluns, 14 de març de 2016

El mot, la paraula, el terme...



orenetaf. [LC] [ZOO] Ocell de la família dels hirundínids, d’uns 15 centímetres de llarg, de plomatge negre blavós al dors, blanc trencat al pit i castany a la cara i la gola, d’ales punxegudes i cua llarga i bifurcada, que nia a les masies i arriba als nostres climes pel març i n’emigra al setembre (Hirundo rustica). [ZOO] oreneta cuablanca Ocell de la família dels hirundínids, de color blau negrós, amb el carpó i l’abdomen blancs, que nia a les façanes de les cases (Delichon urbica). [ZOO] oreneta cua-rogenca Ocell de la família dels hirundínids, incorporat a la nostra avifauna en la segona meitat del segle xx (Hirundo daurica).
[ZOO] oreneta de ribera Ocell de la família dels hirundínids, de plomatge brunenc, que vola en estols per damunt dels corrents d’aigua (Riparia riparia).

(Diccionari de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans)


En Vango atreia com un imant les orenetes i tots els ocells.

Als sis anys, havia guardat amb ell una oreneta que s’havia estavellat contra els vidres d’una casa abandonada. L’havia protegida durant sis mesos, li havia posat a l’ala en una fèrula de branques de cep. L’oreneta havia passat un hivern sense viatjar, alimentada de mosques esclafades i de mantega. Havia alça el vol a l’abril, amb les companyes que tornaven de l’exili.

D’encà de llavors, tota l’espècie manifestava una misteriosa gratitud envers en Vango. Una gratitud en forma de dansa: li passaven arran a cent per hora i aixecaven corrents d’aire cap a ell.

Vango: entre cel i terra de Timothée de Fombelle. Estrella Polar.(pàg. 67 i 68)