Poema del mes

Sòcol

Inversa arquitectura
arrossegant-se en paral·leles infinites.
Passadissos d’hospital. Vas dir-me:
els peus tan nus, davant la mort,
i tan descalços a l’alçada miserable
on hi ha un nom que crea el buit:
sòcol.

Inversa arquitectura,
que és desfer l’espai. Esbudellar
l’infinit en paral·leles. Vas dir-me:
els peus tan nus, davant la mort,
i tan blancs a l’alçada miserable
on fan sexe domèstic els endolls:
sòcol.

Inversa arquitectura
vestint la mudesa cadavèrica
d’uns peus. A mitjanit. Vas dir-me:
sòcol. Per conjurar la mort, vas dir-me:
sòcol, per conjurar la mort, i omplir
la bretxa
on s’instal·la la demència de les hores,
i l’engruna. Dissecada en contorns
de queratina.

Poema de Maria Sevilla (Dents de polpa, 2015)