La lectura que us recomano aquest
mes d’octubre és Sweet Sixteen d’Annelise
Heurtier.
Cal
que ens situen a l’any 1957 a Arkansas (Estats Units), en plena
segregació racial, és a dir, la
separació dels ciutadans per raons de raça, en aquest cas, entre
blancs i negres. Aquesta divisió provoca un
assetjament verbal i físic violent als habitants negres, que en
molts casos acaba en la mort d’algun membre. A poc a poc, els
negres es manifesten, s’organitzen i van guanyant drets. Una
de les decisions més importants de la història social d’aquell
país va ser que el Tribunal Suprem va declarar inconstitucional
la segregació racial a les escoles públiques.
Dins
d’aquest context, la història es centra amb la Molly, una de les
nou estudiants negres que
anirà al Liceu Central de
Little Rock, un prestigiós
institut de blancs que
decideix implicar-se en el procés d’integració.
Tot el relat està explicat en
primera persona i contraposa la visió de la Molly i de la Grace. La
Molly representa la raça oprimida, la que pateix les injustícies i
la que lluita per un món igualitari. En canvi, la Grace és el pol
oposat, representa la veu dels blancs (el rebuig i odi que cap els
negres) i a una classe social adinerada que té criades negres i es
preocupa d’estar a la moda. A través d’aquestes dues veus, el
lector pot copsar les dues realitats i entendre el motiu dels actes
de cada bàndol.
El títol del llibre juga molt amb
la ironia, «Sweet Sixteen» és expressió que significa els «dolços
16». A Estats Units i el Canadà, es celebren els 16 anys amb una festa, ritual d'iniciació a la majoria d'edat. Les dues protagonistes, la
Molly i la Grace, fan 16 anys i els seus «Sweet Sixteen» estan molt
lluny de ser un dia feliç i bonic, ja que s’hauran
d’enfrontar a una violència racial que les uneix i els hi fa veure
que els negres i els blancs podem lluitar junts contra la segregació
racial.
Com veieu és un llibre dur i
colpidor, sobretot quant saps que es basa en fets reals. És una
lectura ràpida, que t’endinsa en la seva història ja que utilitza
un llenguatge proper, clar i amè. Crec que l’estil de la novel·la
també hi té un paper clau: evitant recrear-se en els fets
més desagradables (dramatisme, llàgrima fàcil), assoleix una dimensió de «memòria històrica», és a dir, cal
explicar allò que ha passat als adolescents d’una forma
respectuosa i plasmant els pensaments i sentiments dels grups
implicats.
Bé, espero que gaudiu del llibre
i... bona lectura!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada